El Cornelà Creació Fòrum ha acollit avui la visita de Kepa Aulestia que ens ha exposat la conferència “Sortides per a un problema sense solució”. En la seva intervenció, Aulestia analitza la situació política i social a Catalunya, des d’un punt de vista positiu a la recerca de sortides intentant aplicar un mínim de perspectiva. Segons Aulestia, quan hi ha un problema sense solució és necessari trobar una sortida que permeti una sortida més endavant. Per contra, quan ni tan sols es busca aquesta sortida, el problema s'enquista i es gangrena, afirma.
Per Kepa Aulestia, el veritable problema és l'espiral que tenalla Catalunya. Centenars de milers de catalanes i catalans prefereixen o desitgen un estat propi en forma de república. Es manifesten activa i electoralment en aquest sentit. Moltes i molts d'ells viuen, ja, 'a la independència', en tant que se senten fora de l'Estat espanyol. No es consideren espanyols; fins i tot avorreixen que se les tracti com a tals. El nostre conferenciant considera que la sortida no és un referèndum pactat perquè generaria més problemes dels que pogués resoldre, independent del resultat que donés.
El periodista i articulista ha apuntat també que l’espiral generada entre determinades actuacions de l'independentisme institucional i de l'independentisme social i les rèpliques polítiques i judicials a les mateixes descriu una escalada que voreja la desraó, i que genera un abisme creixent entre l'estat d'opinió secessionista i l'estat d'opinió unionista a Catalunya. Aquesta espiral afecta als dos valors en joc: la legalitat i la legitimitat.
Per Kepa Aulestia el problema no solament no té solució, sinó que els seus protagonistes principals tendeixen a allunyar-se de les possibles sortides. I no dubta en culpar a l'Estat constitucional que tendeix a endossar-li el problema a l'independentisme, i aquest fa el propi amb l'Estat constitucional; de manera que ningú es fa càrrec de procurar la cerca de sortides ara mateix que permetin pensar en solucions més endavant.
Aulestia ha enumerat sis possibles sortides en la seva ponència. La primera, entendre que la convivència democràtica és un exercici de renúncia quant les aspiracions particulars en favor de l’interès comú. La segona sortida és la necessitat de 'desjudicialitzar' el litigi. Com a tercera via, el conferenciant apunta la necessitat d’assumir l'estabilitat política i institucional i la normalitat legal com a valors compartits, de manera que ningú pretengui regirar permanentment les aigües; sigui per fer-se valer en la incertesa, sigui per cronificar l'aplicació del 155. L'única manera de desactivar l'espiral és la denúncia expressa de les posicions extremes de la polarització, a la cerca d'una via central.
Com a quarta sortida, ell creu en la conveniència de recuperar l'estima cap a l'autogovern realment existent, per, a partir d'aquí, trobar entre tots un camí que ens retorni a l'Estatut previ al seu ‘raspallat’ i sentència. La cinquena sortida faria imprescindible rehabilitar la presència i influència de les formacions sobiranistes catalanes al Congrés i en el Senat. Sigui la que sigui la meta a la qual s'arribi, en el mentrestant ha de prevaler la convivència i la cooperació. I
la sisena sortida que proposo està en els partits, afirma. El ‘Procés’ està acabant amb ells a Catalunya. I no és possible assegurar el govern de la Generalitat sense partits.
Com a conclusió, sis sortides que demanden una moratòria, no ja per el ‘Procés’, sinó per a Catalunya. Una moratòria que obliga a donar uns quants passos enrere, un moratòria per traçar sortides, ha conclòs.
